Durant anys vaig portar les hores de l’equip en una llibreta i, si feia bon dia, en un Excel que actualitzava el diumenge a la nit. El problema no era apuntar-les: era que no sabia què em costava l’equip fins que arribava la nòmina. I per llavors el mes ja estava tancat i les decisions —un reforç de més, una hora extra que es va escapar— ja eren aigua passada.
El control horari de Biga neix d’aquesta frustració. No és un rellotge a la paret ni una app a part: és el mateix TPV que ja fas servir cada dia.
Fitxar amb el PIN, i prou
Cada persona de l’equip té el seu PIN. Per fitxar entrada o sortida, el teca al TPV i ja està. No cal cap dispositiu nou, ni targetes, ni una web a banda. Biga porta el registre d’hores sol.
Una cosa que vam decidir aviat i que ens ha estalviat maldecaps: el fitxatge no bloqueja res. Si un cambrer entra a corre-cuita i encara no ha fitxat, pot obrir taules i cobrar igualment. El fitxatge és un registre de presència, no una barrera —perquè el servei mai s’ha d’aturar perquè algú ha oblidat marcar l’entrada.
El que canvia de debò: el cost, en directe
Aquí és on deixa de ser una llibreta. Les hores fitxades es converteixen en cost laboral a mesura que passen. Obres el back-office i veus què t’està costant l’equip aquesta setmana i aquest mes, sense esperar el tancament. I et pots moure per dates —setmana a setmana o mes a mes— per veure com evoluciona, no només el període actual.
Amb això, decisions que abans preníem a cegues passen a tenir un número al davant: si val la pena obrir dimarts, si aquell reforç del divendres surt a compte, si el cost de personal sobre les vendes se’ns està enfilant.
De les hores a la nòmina
Biga registra les nòmines i exporta el cost laboral al gestor amb un clic (CSV). Tot quadrat per al tancament, sense passar dades a mà.
Sigui’m honest amb l’abast, que és com m’agrada: Biga no calcula l’IRPF, la Seguretat Social ni les retencions —això és feina del teu gestor, i ha de seguir sent-ho. El que fa Biga és donar-li les hores i el cost nets i ordenats, perquè ell faci la seva part sense perseguir-te fotos de quadrants.
Per què ho expliquem
Perquè el cost de personal és, després del gènere, la partida més gran d’un restaurant —i la que més sovint es porta “de cap”. Tenir-lo a la vista cada dia, i no un cop al mes quan ja no hi ha marge de maniobra, és de les coses que més ens han canviat la manera de gestionar.
Ho pots veure amb detall a la pàgina de Treballadors i nòmines, i el que ve després és sempre al full de ruta.